Aquí trobareu històries de persones ateses a Arep, històries de vida, d’esforç, de superació. Històries properes, que ens ajuden a comprendre millor la realitat de les persones amb problemes de salut mental. Gràcies a tothom !
Olga
“La meva vida fins ara era un partit, en el que jo estava a la banda de dalt d’una grada, la meva vida s’hi jugava a baix, i jo estava amb una bossa de crispetes veient-ho des de dalt com jugava sense participar-hi. Ara estic al “banquillo” i de tan en tan van canviant de jugadors (de jo) i marquen algun gol.”
Afirma l’Olga, una de les dones vinculades a un dels serveis d’habitatge de l’Associació Arep.
La veu de l’Olga, una persona amb problemàtica derivada de la salut mental, apropa la realitat de moltes dones que pateixen doble discriminació i sovint no tenen veu ni dret a viure la vida com els hi agradaria.
Cal escoltar aquestes veus i les seves històries. Descobreix el camí de l’Olga, la seva visió sobre Arep i les seves expectatives i somnis.
Com vas conèixer l’Arep ?
Per l’Hospital de Dia. Quan la relació amb la meva germana començava a estar tensa, a l’Hospital de Dia ho van notar perquè no rutllava com ho feia normalment. Vaig parlar amb treball social i em va fer veure que la relació era molt tòxica i, que si volia sortir cap endavant i que realment es notés l’evolució, no podia continuar amb aquell ritme.
Entre el patiment de si em fotien fora o no, el d’estar vigilada constantment, el fet que s’estigués qüestionant el que feia o el que deixava de fer, que m’estiguessin jutjant constantment… jo li vaig dir: “No sé hom ho puc fer….Com ho faig?” Aleshores em va recomanar els pisos de les Associacions.
Jo no sabia com funcionava ni el què era. Em va mirar un parell d’opcions i una de les primeres va ser Arep. Li van donar dia i hora per fer una primera visita i em va dir que tenim hora amb Marga.
Quant temps fa que estàs a Arep?
Vaig entrar l’ 1 de març de 2016. Va anar molt ràpid perquè l’entrevista va ser al gener.
Se’m va comunicar que en aquell moment no hi havia plaça però, casualment, va quedar una lliure. Vaig anar amb la Carol a veure el pis i li vaig explicar que jo tenia un gat que no el volia deixar perquè al pobre l’havien maltractat… jo el tenia des de setembre. I em van dir: “Vinga va…”, normalment no deixaven tenir mascotes però van fer una excepció
Què va suposar per tu entrar a viure al pis?
Primer va ser un trasllat molt gran. A nivell personal el pis d’Arep ha suposat tenir un espai propi, poder decidir com vull les coses, o el fet de decidir on vull penjar un quadre.
Si li haguessis d’explicar a algú què és un pis amb supervisió, què li diries?
Això sí que és complicat.. El pis suposa una autonomia de saber cap on vols anar, o si no podies tenir el teu propi espai.
Realment per mi la supervisió no suposa un gran esforç, sí que hi ha coses que no entens molt bé el perquè, el fet de les medicacions quan sempre ho he fet a la meva manera… però una vegada que ja les tens assumides, doncs ja està!.
Què has fet des de que vius al pis d’Arep? Com ha canviat la teva vida?
He fet coses que mai havia pensat que començaria a fer. Una de les coses que he reprès han sigut els estudis.
Tens algun somni?
Ja sé que aquest pis no és etern, en algun moment tens la capacitat de poder-te enfrontar a un pis tu sola sense supervisió i un d’aquests somnis és poder viure per mi sola sense aquesta supervisió. Un altre somni seria poder treure’m el carnet de moto.
Si aconsegueixo aprovar i aconsegueixo treure’m el superior aconseguir entrar a un lloc de treball tipus tanatori. Encara que el que veig més complicat és trobar algú que m’aguanti… (…).
Quina és la teva major qualitat?
Sóc molt tossuda.
La resiliència creus que té alguna cosa a veure?
Podria ser, “lo que no te mata te hace más fuerte”. (…) Vaig trobar en el món dels còmics i dels llibres, per això en tinc tants, un mon aliè. Jo m’hi ficava dins i jo deixava d’existir i el meu exterior també. Abans llegia els còmics per desconnectar de l’exterior, perquè el meu cervell no es tornés boig del tot, per estar centrada en una cosa.
Mohamed
En Mohamed va començar a l’Arep com a voluntari. A més, ara treballa de transportista al CET de l’entitat. En aquesta entrevista, ens explica la seva experiència com a voluntari.
¿Cuál es tu mejor cualidad para ser voluntario?
Según dice mucha gente, mi mayor cualidad es escuchar a la gente, la paciencia que tengo. A mí me gusta mucho conversar con las personas, escuchar, dar mi opinión.. Todos los miembros de Arep me dicen que lo hago muy bien, que soy buen trabajador.
¿Cómo llegaste a ser voluntario de Arep?
Pasé una época muy mala, no tenía ilusión y me sentía muy mal, pero empecé a pensar que podía hacer de voluntario porque yo lo que quería era trabajar, aunque no me pagasen, es decir, ocupar mi tiempo, hablar con personas y sentirme útil. Entonces saqué todas las fuerzas que tenía, hablé con la trabajadora social y me dio tres opciones para hacer de voluntario, entre ellas Arep.
¿Qué es para ti Arep?
Arep es un buen lugar para sentirse arropado, ayudado, entendido… Yo a Arep le debo muchísimo. Me siento muy a gusto con todo el mundo, es como una familia más. Arep me ha aportado seguridad en mí mismo. Para todo en la vida, no solo en el trabajo, hace que me sienta útil y valorado.
¿Qué es lo que más valoras de la entidad?
El compromiso con la persona que entra en Arep. Hacen que la persona que entra se sienta a gusto y encuentre lo que más le ayude.
Para mi Arep ha significado un antes y un después en mi vida. Eso lo tengo muy claro, ahora tengo una vitalidad increíble, me siento útil, realizado como persona, seguro de mí mismo.